La gossera, capítol 2

2.

Al principi en Tom no volia admetre que res anés malament. Es deia a sí mateix que si el gos actuava de manera estranya era per la seva estada a la gossera, un lloc a què no estava habituat, amb gent que no coneixia, i una pila de gossos estranys. Era normal que no fos el mateix de sempre. Un parell de setmanes després de tornar, no obstant, el gos seguia actuant de manera estranya. Era una cosa subtil. Mirava al voltant seu sense parpellejar. S’estava quiet com un llangardaix, i caminava i es movia més com un felí que com un labrador de set anys. Quan el treia a passejar, enlloc de saltar i tibar de la corretja volent-ho ensumar tot, com abans, caminava al seu costat, a poc a poc, i enlloc de repassar les voreres amb el nas, portava el cap alt i observava. Quan ensopegaven amb un altre gos, aquest li grunyia. El Baloo ni s’immutava, com si fos una criatura d’una altra espècie fent-li gracietes des de darrere un vidre, com si fos al zoo.

En Tom estava alarmat. Ja no podia ignorar-ho i no s’ho sabia explicar. No podia deslliurar-se de la sensació pertorbadora que allò no era el seu gos.

Una nit, en Tom es va despertar de sobte per culpa del so agut d’un sol lament de dolor o angoixa. En Tom va sentir un tomb a l’estómac. Va saltar de llit i va baixar mig ensopegant per les escales. Es va trobar el Baloo enmig del menjador, assegut tot tibat com una estàtua d’Anubis, mirant-lo amb una expressió que en Tom no podia descriure sinó de desdeny.

El matí següent el va dur a cal veterinari. No sabia explicar ben bé quin era el problema, només que “estava estrany.” La veterinària va tirar pel dret i va prendre una requitzell de mostres i va encarregar una tirallonga de proves, incloses radiografies per a les quals normalment havien d’anestesiar el Baloo perquè s’estigués quiet. Aquest cop es va ajeure pacíficament a la gèlida llitera de metall, i va examinar el davantal folrat de plom de l’assistent vagament interessat. I mentrestant en Tom l’observava i tenia un rau-rau molt incòmode a la boca de l’estómac. Els comentaris dels presents sobre el caràcter tan pacífic i complaent del seu gos, que normalment l’enorgullirien, ara li causaven malestar. Fins i tot va estar temptat de demanar si se’l podien quedar en observació tota la nit, tot i que sabia com s’ho cobraven. Quan es va adonar com n’estava d’ansiós de treure’s el gos de sobre, es va sentir culpable i va obligar-se a emportar-se’l a casa.

Quan la veterinària va trucar amb els resultats, tenia un to fúnebre. En Tom va anar de dret a la consulta amb el Baloo al seu costat.

-El Baloo té càncer. –va dir la veterinària, amb to maternal. –A la cavitat abdominal. És molt voluminós. Podríem intentar treure-li, però a aquestes alçades no hi ha cap garantia. El més compassiu seria...

-Eutanasiar-lo. –va concloure en Tom, que no sabia què sentir. –És per això que està tan estrany? Pel tumor?

-Home, amb una cosa tan grossa segur que no es troba bé. Sí, deu ser per això.

En Tom se la va mirar sense creure-se-la. El fet és que tampoc ella no sabia explicar per què el Baloo no era ell mateix.

-Necessito temps. –va dir en Tom al cap d’un minut.

-Sí, és clar. Emporta-te’l a casa i, bé, pensa-hi.

-Preferiria deixar-lo aquí. –va dir en Tom molt ràpidament. Es va sentir obligat a explicar-se: -Així, si pateix, podeu ajudar-lo. En sabreu tenir cura millor que jo, oi?

La veterinària va convidar en Tom a acomiadar-se del gos. En Tom va escurar-se la gola com si fos un escolar a qui criden a la pissarra. Gos i home van mirar-se l’un a l’altre de fit a fit, amb desconfiança. La veterinària es va sentir incòmoda. No va comentar res.

Un cop a casa, a soles, en Tom va sentir com n’estava de buit aquell lloc sense el Baloo. A dins seu s’hi va combregar un batibull de tristesa i alleujament. Més que res, es va sentir culpable. Es va dir a sí mateix que el tumor ho explicava tot. Es va torturar a sí mateix per tenir tan poca comprensió, tan poca empatia. Va retornar al veterinari el dia següent decidit a endur-se el Baloo a casa i tenir-ne cura amb abnegació fins que el veiés patir.

La seva determinació es va fer engrunes quan va afrontar de nou aquells ulls castanys vermellosos, freds com un caramull de glaç, i totalment aliens. Va sospirar i va signar immediatament el formulari perquè el gos fos eutanasiat, cremat i extirpat de la seva vida. Aquell no era el seu gos.

*
Uns dies després, quan encara s’estranyava cada cop que tornava de treballar a una casa completament buida, i considerant la idea de trobar un gatet o una cadernera, un home va sortir a trobar-lo quan encara tenia les claus al pany. Semblava que feia una estona que l’esperava.

-Oi que el seu gos va tenir un tumor? –va dir, sense preàmbuls.

-Qui és vostè? –va replicar en Tom, sobressaltat.

-El meu dog també va tenir un tumor, i també el va agafar a Ickfield! –va dir l’home, com si allò ho expliqués tot. En Tom no va dir “el càncer no s’agafa com si fos un paràsit intestinal!”.

-Com ho sap vostè, tot això? –va dir enlloc d’això.

-Perquè anem al mateix veterinari. Bé, jo abans anava a un de diferent, però mai més!

-Aviam, què vol. De què es tracta tot això. –va dir en Tom, perdent la paciència.

-Miri, li explicaré què em va passar a mi. Vam dur el gos a la gossera d’Ickfield quan vam anar de vacances a les Canàries. Quan el vam anar a buscar, estava tot estrany. Un parell de mesos més tard vam veure que tenia sang a la caca i el vam dur al veterinari, el d’abans, no on va vostè ara. Em van dir que tenia càncer. La meva senyora no volia escoltar-se el veterinari, que deia que una operació segurament no faria cap bé. Ella volia que fessin tots els possibles. El gos es va morir durant l’operació. El veterinari em va dir que mai no havia vist una cosa com aquella. Que si podia portar el cas a un congrés o una cosa per l’estil. Li vaig dir que volia veure de què m’estava parlant. Em va ensenyar això que tenia congelat. –l’home va palpar-se les butxaques cercant el telèfon mòbil. Va pitjar un parell de tecles. –No té l’estómac delicat, oi? –va fer, protegint la pantalla amb el palmell de la mà.

-Què vol dir?

L’home va apartar la mà. En Tom va examinar la pantalla. Al principi no va entendre què estava veient. Va clivellar els ulls i va mirar-s’ho més d’aprop. Tot d’una, ho va veure clar. Va fer un bot.

-Déu meu! –va dir, sentint ganes de vomitar. –Què és això? ...Això d’aquí són...?

-Exacte. –va dir l’home, triomfalment, satisfet amb la reacció generada.

-Però, però... Això són ulls!

La gossera, capítol 1

1.

-És aquí, Ickfield Road.

En Tom va mirar que no vingués cap cotxe i va girar cap a la carretera que portava a la gossera. Era un camí molt accidentat, amb sots profunds que sempre estaven inundats i ressalts que sacsejaven els passatgers a dins del cotxe com sorra dins d’un sonall. No hi havia cap fanal, i les finestres de les cases dels voltants eren com ulls de gat sotjant entre la fosca des de darrere els arbres. Havia parat de ploure feia estona, i ara unes filagarses de color blanc os com mortalles s’havien alçat sobre el terra.

-Quina nit més llòbrega. –va comentar en Tom, alhora que s’esbarallava amb el volant per mantenir el cotxe a una distància segura de les tanques que flanquejaven el camí. En Jack va aferrar-se a l’agafador de la porta i no va dir res. Els cotxes el posaven nerviós, i una carretera com aquesta li recordava totes les limitacions de la seva assegurança de vida. El camí giragonsava enmig de camps desèrtics, puntejats aquí i allà amb acúmuls incongruents de materials de construcció i alguna excavadora.

-Em sembla que volen ampliar el negoci. –va dir en Tom.

Van deixar enrere un parell de piles de grava de més de dos metres.

-Diria que volen reparar el camí, però està clar que encara no han trobat el moment. –va fer en to de broma.

Aquells comentaris casuals ajudaven en Jack tan poc com aquells munts de grava ociosos. Ja es penedia de totes totes d’haver demanat a en Tom si li feia res portar-lo a casa des de l’aeroport, i se n’hagués hagut de desdir quan en Tom li havia dit que abans havia de passar a buscar el gos per la gossera.

El camí s’interrompia abruptament uns metres després dels munts de grava. Una última corba i hom topava de morros amb uns focus d’estadi de futbol apuntats directament cap al camí. Si és que arribaves a veure-hi més enllà, potser distingiries una casa allargada d’un sol pis i una mena de complex d’espais a l’aire lliure delimitats per xarxa metàl·lica, fixada a columnes primes de ciment. Semblava la presó de Guantànamo. En Tom va aparcar al costat d’un tot-terrent colossal brut de fang i va apagar el motor.

-Vols venir? –va preguntar en Tom.

-T’espero aquí, si no et fa res. –va respondre en Jack, sense pensar-s’hi gaire.

En Tom va baixar del cotxe i es va dirigir cap a la casa, cordant-se l’abric i palpant-se les butxaques aviam si trobava el llibre de xecs, alhora que mirava d’esquivar els bassals de fang en el seu camí. En Jack es va remenar una mica al seient. Tenia l’esquena força adolorida pel vol, i aquell camí endimoniat havia acabat de rematar-lo. Feia molt de fred, i sentia la punta del nas com la closca d’un ou acabat de treure de la nevera. Odiava tenir el nas fred. Li semblava que els llums d’estadi li apuntaven directament als ulls, i abaixar la visera només servia a mitges. Volia arribar a casa. Va mirar la porta de l’edifici allargat, cercant en Tom. Estava trigant una eternitat.

Va percebre un moviment just de cua d’ull. Una ombra havia bloquejat la llum durant un instant; un rat-penat, potser. Va pensar que, tot i que en Tom li havia dit que aquell lloc estava sempre ple, no veia ni sentia cap gos a dins de les cel·les. “Unes instal·lacions molt bones. Cada gos té un pati sencer per ell sol i un refugi amb cal·lefacció. L’altre lloc on solia portar el Baloo, el meu gos dic, només tenia un parell de metres quadrats, no hi tocava la llum del sol, i tot i que et garantien que el treien a passejar pel camp que tenien dos cops al dia, tampoc te’n pots refiar, ja saps què vull dir. Aquest és un bon lloc. Però has de fer la reserva amb setmanes i setmanes d’antel·lació, tenen molta demanda.” En Jack no hi havia estat realment interessat, però havia anat fent que sí per educació. Ara estava malhumorat i avorrit, així que va baixar del cotxe, es va cordar l’abric fins al nas, i va fer tres o quatre passes sense pensar gaire cap a on, les mans ben entaforades a les butxaques, un baf de vapor blanc sortint-li dels narius. Es va apropar a la xarxa metàl·lica. El va rebre una tirada histèrica de lladrucs molt aguts i extremadament irritants. A en Jack no li agradaven els gossos, ni en sabia gaire, però reconeixia un Yorkshire Terrier quan el sentia. Uns mardufietes torra-collons. Va fer una ullada al pati per on campava aquella rata peluda. Uns quatre per sis metres molt estimables de fang i clapes de gespa, sabates velles, ossos de joguina i pilotes de goma escampades pel llot. No podia dir si eren del gos o de la gossera. No hagués pogut endevinar ni volent-ho quant feia que corrien per allà aquells objectes. El fang omnipresent feia semblar que tot era de l’època de la primera guerra mundial.

La rata peluda va deixar de bordar finalment. La pau va tornar. Ah, el silenci, va sospirar en Jack amb alleujament. Al cap d’un parell de minuts, no obstant, es va adonar que hi havia quelcom que no encaixava. En Tom no havia dit que aquella gent sempre eren plens? En Jack no hi entenia gaire, de gossos, però, que no és cert que s’exciten quan senten un altre gos bordar? Com és que hi havia aquell silenci?

Un estrall metàl·lic va ressonar darrere seu, sobresaltant-lo. Era la porta d’una caseta de metall adjacent a les tanques de les cel·les, que ara que ho veia bé resultava ser un passatge cobert entre el passadís que discorria pel mig de les dues rengleres de cel·les i la resta de l’univers. Possiblement per impedir que, si algun gos s’escapava de la seva cel·la, pogués fugir fàcilment a camp obert. Un home jove va sortir del passatge de metall, embolcallat amb un abric folrat, una gorra i una manta. Mentre caminava anava netejant-se les ulleres de pasta negra amb una punta de la samarreta.

-‘Na nit. –va fer, sense aturar-se en el seu camí cap a la casa, alhora que es posava les ulleres. En Jack hagués pogut jurar, fins i tot sense veure-les, que els vidres eren greixosos i entelats, perquè l’home feia aquesta impressió.
El noi va entrar i va sortir de la casa en un parell de segons, va refer el camí, va tornar a entrar al refugi de metall, la porta va fer un clang quan la va tancar de cop. En Tom va sortir de la casa al cap d’un moment.

-Tot bé? –va preguntar al Jack. –Ja gairebé he enllestit. Han anat a buscar-lo.

En Jack va assentir, va expirar vapor.

-Els amos d’aquest lloc –va comentar en Tom, en un murmuri –són una parella de mitjana edat; sempre s’estan tirant els plats pel cap. M’han tingut una hora allà plantat perquè estaven discutint que si l’un havia fet noséquè i l’altra no havia fet noséquants. Ha estat curiós, perquè...

Va començar a plovisquejar. En Jack va fer un somriure de circumstàncies i va anar cap al cotxe, deixant en Tom a mitja paraula. Ell no s’ho va prendre del tot malament. Ja sabia de quina manera era en Jack.

Al cap del que va semblar un segle sencer, el noi de l’abric folrat i la gorra va sortir de la caseta metàl·lica amb un farcell de mantes de color sospitós i un gos subjecte amb una corretja de corda. Era un labrador negre i saludable, molt excitat i molt mogut.

-Oh, merda. –es va dir el Jack a sí mateix, mentre escenes de sang i fetge desfilaven pel seu cap, protagonizades per un labrador negre que saltava al coll del seu amo enmig de l’autopista, causant un accident múltiple de quaranta cotxes, amb vint ferits i deu morts.

Mentrestant, al costat de la caseta metàl·lica, en Tom maldava per posar la seva pròpia corretja al coll del Baloo que, tot i que intentava obeir quan li deien que s’asseiés, estava simplement massa excitat per creure. En Tom no havia instruït com calia el seu gos, i tot el que aquest havia après es devia al caràcter d’esponja intel·ligent dels labradors. I era un d’aquells amos que no podia evitar sentir per dins una gran escalfor de felicitat quan el seu gos el rebia saltant mig metre en l’aire i posant-li les dues potes al pit. Era un bon gos, que no creia gaire però tampoc no feia maleses. Quan finalment va portar la corretja al coll, es va asserenar una mica. El noi de l’abric folrat va retirar la corretja de corda i va fer un gest amb el cap a en Tom.

-Ja ens veurem. –va dir, i es va ficar a la caseta de metall.

En Tom va tibar del gos, que ho volia ensumar tot, fins al portaequipatges del cotxe. El Baloo va intentar saltar-hi abans i tot que la porta estigués oberta del tot, i es va fer un cop de cap. En Jack, que havia contemplat el nerviosisme d’aquella bèstia negra i grossa amb aprensió, en sentir el clang va tornar a cagar-se en tot internament. El segon cop, el Baloo va poder entrar al portaequipatges amb èxit, i va asseure-s’hi, molt satisfet amb sí mateix, remenant la cua i fent una expressió que el seu amo no podia qualificar sinó de gran somriure. En Tom va tancar el portaequipatges i va pujar al cotxe.

-Som-hi, doncs. –va dir, sentint-se alegre. Tot i que era tan fosc i que en Tom difícilment se n’adonaria, en Jack va trobar escaient de somriure polidament.

De nou van haver d’esbarallar-se amb els sots i ressalts de la carretera. Allà al portaequipatges, el Baloo no va dir ni mu. En Jack va estar temptat de sentir alleujament, però va decidir-se a reservar-se el judici. Els animals són imprevisibles.

Van deixar enrere la carretera que discorria entre les granges i van prendre’n una de pavimentada que els va conduir finalment a l’autopista. Amb el frec constant i gairebé relaxant del quitrà de qualitat sota les rodes, la cabina del cotxe va quedar sobtadament silenciosa, i es va fer patent la manca entre els passatgers de coses per dir-se.

Quan en Tom va començar a parlar, en Jack hagués jurat que ho feia per trencar el silenci. No era per això.

-Que callat que està el Baloo. Que estrany.

En Jack va fer que sí i va fer mmm. Va preguntar mentalment “és que habitualment et dóna conversa?”

-No, vull dir, creus que està bé? –va insistir en Tom.

-Deixa’l estar, deu estar cansat. –va dir en Jack, fent un exercici molt obvi de transferència i desitjant que el conductor es dediqués únicament a estar per la carretera.

-Cansat de què? –va replicar en Tom, retòricament. –Baloo! Estàs bé Baloo?

Mare de déu senyor, va exclamar en Jack mentalment. Suposo que esperes que respongui “no, és que anar amb cotxe em mareja”!

-Ah, mite’l. –va dir en Tom, mirant pel retrovisor, amb to d’haver-se tret un pes de sobre, un sentiment que la gent com en Jack no podria compartir ni entendre’l mai.

En Jack va girar el cap –ni ell no sabia per què, perquè maleït l’interès que tenia en el coi de gos- i va patir un sobressalt: el cap del gos sortia per darrere dels respatllers dels seients del darrere, com si flotés en aquella foscor, els ulls castanys tirant a vermellosos clavats en els seus. No panteixava ni es movia, simplement el mirava directament als ulls.

-Jesús! –va fer en Jack. –M’ha espantat.

En Tom va riure.

-No li faria mal ni a una mosca. –va declarar, pensant tot d’una amb quina alegria el Baloo empaitava mosques a l’estiu i les capturava d’un mos.

Va mirar pel retrovisor un altre cop i es va topar amb els ulls del Baloo com amb un mur de glaç. En Tom va entendre què havia volgut dir en Jack, però no va dir-ho.